Quantes persones adultes de confiança té cada adolescent?
Un noi o noia adolescent pot passar sis hores al dia a l’institut, tenir companys i companyes de classe, una família, grups de WhatsApp i centenars de contactes a les xarxes i, tot i així, no tenir ningú amb qui parlar d’allò que realment li preocupa.
Amb qui comparteix les seves preocupacions i incerteses sobre el futur? A qui explica que creu que no se’n sortirà, que està perdent les ganes d’anar a classe o que no sap com prendre una decisió important? A qui recorre quan necessita l’opinió d’una persona adulta però, per la raó que sigui, no en vol parlar ni a casa ni amb el professorat?
La soledat adolescent no sempre es veu
L’informe From loneliness to social connection, publicat el 2025 per la Comissió sobre Connexió Social de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), estima que aproximadament una de cada sis persones al món experimenta soledat. Entre els adolescents, la proporció arriba al 21%, una de les més elevades entre els diferents grups d’edat. L’OMS defineix la soledat com el sentiment dolorós que apareix quan hi ha una distància entre les relacions que una persona té i les que necessita o desitja. Per tant, no és sinònim d’estar físicament sol o sola.
Aquesta diferència és clau, perquè un o una jove pot estar envoltada de gent i, malgrat tot, sentir-se profundament sola. I la dificultat per connectar amb els altres no és anecdòtica. A Espanya, el Barómetro Juventud, Salud y Bienestar 2025, elaborat pel Centro Reina Sofía de Fad Juventud a partir d’una enquesta a 1.511 joves de 15 a 29 anys, mostra que el 29,2% afirma que durant l’últim any li ha costat encaixar o fer amistats amb freqüència o contínuament. Entre els adolescents de 15 a 19 anys, el percentatge puja fins al 33,2%. Alhora, un 23,6% del conjunt de joves diu haver sentit amb aquesta mateixa freqüència que l’exclouen o l’ignoren; entre els 15 i els 19 anys, aquesta proporció arriba al 29,5%.
A més, hi ha indicis que les mateixes formes de relacionar-nos estan canviant. Un informe recent de l’OCDE mostra que les trobades presencials amb amics i familiars han anat disminuint en les darreres dècades en 21 països europeus de l’organització, mentre que, en el conjunt de la població, ha guanyat pes el contacte a distància. La davallada és especialment marcada entre els més joves: entre les persones de 16 a 24 anys, el percentatge que es trobava presencialment amb els amics cada dia va passar del 53% el 2006 al 44% el 2015 i al 36% el 2022. L’OCDE identifica precisament la joventut com un dels grups en què el deteriorament de diversos indicadors de connexió social ha estat més consistent.
El repte, per tant, no és només quantes persones envolten l’adolescent, sinó quantes d’aquestes relacions poden convertir-se en vincles significatius i disponibles quan se’ls necessita.
L’adolescència és una etapa en què les relacions es transformen. Els nois i noies busquen progressivament més autonomia respecte de les figures parentals, les amistats guanyen protagonisme i apareixen nous espais on construir la pròpia identitat. Però aquesta necessitat d’autonomia no elimina la necessitat de comptar amb adults. Al contrari: en determinats moments, tenir algú disponible per escoltar, orientar o simplement interessar-se per allò que els passa pot ser especialment important.
Pensem, per exemple, en els últims cursos de l’ESO. En molt poc temps, l’alumnat ha de començar a prendre decisions rellevants sobre el seu futur. Batxillerat? Formació professional? Quin cicle? I si no tinc clar què m’agrada? I si les notes no m’arriben? I si a casa esperen una cosa diferent de mi? I si no puc pagar la matrícula o els desplaçaments? On puc anar? On van els meus amics?
Per a molt alumnat, la transició als estudis postobligatoris significa també canviar de centre, separar-se del grup d’amistats o haver d’aprendre a moure’s per un sistema educatiu que no sempre és fàcil d’interpretar. L’OMS assenyala els grans canvis vitals entre els factors que poden afavorir la desconnexió i la soledat. A més, la recerca sobre les transicions postobligatòries mostra que les desigualtats socials incideixen en les continuïtats i ruptures de les trajectòries educatives.
Famílies, tutories, orientació i altres professionals dels centres educatius fan una tasca imprescindible d’acompanyament. Però no totes les persones adolescents disposen de la mateixa xarxa de suport, i tampoc expliquen les mateixes coses a totes les persones adultes del seu entorn. Hi ha converses que difícilment caben en una tutoria. Hi ha qui no demanarà ajuda espontàniament quan comenci a desconnectar-se dels estudis. I n’hi haurà que, senzillament, necessitaran una relació adulta diferent de les que ja tenen.
Per això, davant la soledat adolescent, potser val la pena que ens preguntem:
Quantes persones adultes de confiança té cadascun dels adolescents del nostre voltant?
I, encara més, qui són aquestes persones, on són i per a què sent l’adolescent que pot comptar amb elles?
Metodologies com el Relationship Mapping, recollides pel Christensen Institute, proposen precisament fer visibles les xarxes de relacions que envolten cada jove, dins i fora del centre educatiu. L’objectiu no és només identificar qui té pocs vincles de suport, sinó també entendre quins recursos relacionals ja existeixen i on hi ha buits: pot haver-hi un adult amb qui parlar, però ningú que l’ajudi a pensar el seu futur educatiu; o molts adults al voltant, però cap amb qui senti prou confiança per demanar ajuda.
Fer visibles aquestes xarxes és un primer pas. Perquè la pregunta no és només si un adolescent està envoltat de persones, sinó si entre aquestes persones hi ha algú a qui sent que pot recórrer quan ho necessita.
I quan descobrim que aquesta xarxa és massa petita, fràgil o incompleta, apareix una segona pregunta inevitable: podem contribuir a ampliar-la?
Aquest és un article original de la Fundació Equitat.org. Escrit per la Laura Cardús, Coordinadora del programa Mentora.